Memòria i amnèsia

Totes dues, selec­ti­ves. Totes dues par­len de nosal­tres –i d'ells– segons el que diuen o el que silen­cien. Par­lar del “pas­sat fei­xista” d'ERC, quan ERC va néixer i créixer quasi com a reacció a l'atmos­fera fei­xista –amb Com­panys com a símbol de cacera–, o par­lar –també des de l'extrema esquerra– de la con­tra­po­sició entre el 1939 i el 1714 per donar a enten­dre que hi ha una lluita “obrera” con­tra­po­sada al “mite romàntic” de la guerra de Suc­cessió, és alguna cosa més que igno­rar els lli­bres d'història: és no saber comp­tar. Perquè entre l'assas­si­nat de Com­panys i el 1714 no hi ha una immensa mun­ta­nya de rellot­ges de sorra, no. Si ens posem a comp­tar, i si esta­blim per exem­ple que una gene­ració –segons els càlculs posi­ti­vis­tes de Hume– pot durar trenta i qua­ranta anys abans de poder par­lar de la següent, ales­ho­res ens surt que entre el 1939 i el 1714 hi ha... set gene­ra­ci­ons. Només set. Set!

És a dir, per ser més pre­ci­sos: els rebesa­vis de la gene­ració de la Renai­xença, aquesta a la qual tant s'acusa de roman­ti­cisme cec i d'inven­tar-se els mites i la nació sen­cera, aquests grans ima­gi­na­dors d'herois fantàstics i de guer­res mal inter­pre­ta­des, aquests Víctors Bala­guers i Valen­tins Almi­ralls, aquests no tenien cap ima­gi­nació pro­di­gi­osa ni cap deliri para­noic: eren els rebesnéts de la gent que va morir –o sobre­viure– el 1714. Els rebesnéts, amb tot el que una gran guerra com­porta de trans­missió oral de pares a fills quan hi ha veri­ta­ble trauma. Això ho sabem per­fec­ta­ment nosal­tres, besnéts de la Guerra Civil, que encara tenim un sis­tema polític i una estruc­tura men­tal basada en els fan­tas­mes trans­me­sos ja no oral­ment sinó física­ment, genètica­ment, sanguínia­ment. I si els bar­ce­lo­nins del segle XIX fan els nomenclàtors que fan no és –això segur– per nostàlgia: Villar­roel no els queda lluny en el temps, ni les Corts Cata­la­nes, ni la Dipu­tació. Les pedres són recents i la petja urbanística del des­as­tre del 1714 es prova de com­pen­sar tan bon punt s'obté un pre­cari auto­go­vern, i per això l'ender­ro­ca­ment apres­sat de les mura­lles i la cons­trucció com­pul­siva de l'Eixam­ple, per res­pi­rar, per créixer per fi sense bar­ce­lo­ne­tes ni ciu­ta­de­lles. De fet, l'Expo­sició Uni­ver­sal del 1888 apro­fita pre­ci­sa­ment l'espai del parc de la Ciu­ta­de­lla, cons­truït sobre el que era la for­ti­fi­cació borbònica –anava a dir l'“antiga” for­ti­fi­cació, però no, era pre­sent i real i pal­pa­ble–. I també s'apro­fita per a rei­vin­di­car Colom al port, i Pau Cla­ris i Roger de Flor i Rafel de Casa­nova al pas­seig saló de Sant Joan, i també la indústria i la marina i el comerç en cada porta del parc, i un arc de tri­omf petitó que no té cap tri­omf escul­pit a cap de les seves parts perquè aquell monu­ment no era pas cap home­natge sinó una pro­mesa. Una invi­tació.

Quan els cata­la­nis­tes tan afec­tats i tan roman­ti­cots, repa­ta­nis i naci­o­na­lis­tes “inven­ta­ven” la seva història, segons pen­sen avui tant l'extrema dreta com l'extrema esquerra a Espa­nya i també a Cata­lu­nya –sobre­tot a Cata­lu­nya, perquè el ler­rou­xisme és el pen­sa­ment genuí català que ven barata Bar­ce­lona a les tesis cen­tra­lis­tes–, el que feien aquells insu­por­ta­bles cur­sis era sim­ple­ment, en llen­guatge de memo­rial actual, bus­car les fos­ses. Bus­car-les, ren­dir-hi home­natge, rei­vin­di­car-les, amb noms i cognoms. Com ara fan tan­tes vícti­mes de la Guerra Civil i de la post­guerra, espe­ci­al­ment els dels bàndols per­de­dors –ho dic en plu­ral perquè hi incloc el bàndol cata­la­nista–, i perquè pocs néts de fran­quis­tes s'han posat a bus­car fos­ses de la mateixa manera que pocs home­nat­ges han rebut, els últims 300 anys, les vícti­mes borbòniques del 1714. No els feia falta. Gua­nyar recon­forta prou.

Per tant, els llui­ta­dors del 1939 con­tra el fei­xisme eren fills ideològics dels matei­xos que van llui­tar con­tra el cen­tra­lisme abso­lu­tista del 1714, i no només per ide­o­lo­gia sinó també per trans­missió directa de cèl·lules i pedres per­de­do­res. L'ano­ma­lia que Franco vol resol­dre a Cata­lu­nya és el fet que arribés una Man­co­mu­ni­tat –200 anys jus­tos després de la der­rota del 1714–, que després es con­so­lidés, que s'acon­seguís una auto­no­mia pro­ducte d'una prèvia pro­cla­mació entre sepa­ra­tista i repu­bli­cana, i que tot això apuntés a pros­pe­ri­tat en l'auto­go­vern, a banda d'una quasi òbvia deriva inde­pen­den­tista. Les naci­ons ten­dei­xen a voler ser elles matei­xes. Tot és la mateixa dig­ni­tat –la del 1714, la del 1939 i la d'ara– i no hi ha amnèsia selec­tiva, de dre­tes o d'esquer­res, que ho esborri. Som els besnéts d'aquells que Franco, imi­tant Felip V, va der­ro­tar.