La petja de l’extrema dreta

1

A les Balears, Vox defensa una obstinació malaltissa per enderrocar la paret mestra que manté dempeus el nostre país: la llengua catalana. En els darrers mesos, la presidenta, Marga Prohens, ha trencat la línia vermella que ella mateixa s’havia imposat, i ho ha fet per aprovar els pressupostos del 2025. L’acord que han signat amb la ultradreta implica avançar en el genocidi lingüístic del poble mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc, a més de “lluitar contra la immigració il·legal, refusar el Pacte Verd Europeu i derogar la llei de memòria democràtica”. Així és com ho resumeixen els ultres.

L’extrema dreta fa comptes per posar fi a “trenta anys de dictadura lingüística” que venen “imposats pels catalans”. Són els termes en què s’expressava la portaveu de Vox al Parlament de les Illes Balears, Manuela Cañadas, quan presentava l’acord pressupostari al costat del seu homòleg del PP, Sebastià Sagreras. En roda premsa –va ser divendres passat–, Cañadas va recordar la seva arribada a les Illes. Llavors “tenia dotze anys i s’estudiava tot en espanyol, i hi havia l’assignatura de català i no passava res, la gent sobrevivia” i “no era un drama”. La ultra va arribar a l’arxipèlag quatre anys després de la mort del dictador, el 1979, el mateix any que es va aprovar el decret de bilingüisme i en ple auge del boom turístic. L’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears hauria d’esperar fins al 1983. En la compareixença de premsa, Cañadas es va mostrar orgullosa de ser catalana –és de Barcelona– tot i l’autoodi envers la llengua del país. També va dir que els qui tenen el problema són els mallorquins perquè “els catalans els han robat la llengua”. Defensa que el mallorquí és anterior al català.

Les reaccions no es varen fer esperar. El PSIB-PSOE va titllar d’“infàmia” el pacte dels pressuposts i Més per Mallorca, de “pacte de la vergonya, inhumà, d’odi cap a la llengua catalana i contra el poble de Mallorca”. Després d’escoltar l’oposició, la mateixa Cañadas va recomanar a la presidenta Prohens que “no entràs en pànic” i que es mantingués ferma davant les manifestacions, si és que “vol governar l’any i mig que queda de legislatura de forma tranquil·la”. La Xarxa Educativa per la Llengua, integrada per més de 30 entitats de la comunitat educativa com associacions de famílies, docents i sindicats, ja li han fet saber que no toleraran “una pèrdua de drets que impacten directament en la nostra identitat com a poble, i que signifiquen un atac frontal a la llengua d’aquesta comunitat autònoma i a la nostra convivència”.

Malgrat la prepotència que transpira la portaveu del grup parlamentari ultra, Vox Baleares és un partit molt inestable i farcit d’egos, i no té un lideratge fort d’ençà que Jorge Campos va partir cap a Madrid per ocupar l’escó de diputat. Per citar un exemple recent, uns dies abans d’anunciar-se l’acord dels pressuposts, Idoia Rodríguez, l’exportaveu de Vox, va anunciar que deixava el carnet però no el seu escó. El motiu: “Vox ha regalat la legislatura al PP.” Aquesta mateixa setmana, Ribas ha trencat la disciplina de vot, es va abstenir en la votació de la norma que prorroga el termini per acreditar el coneixement del català i també ha aprofitat l’absència de Cañadas en la comissió de pressupost per reiterar que res del que s’aprovarà és mèrit de Vox.

Al desgavell intern, s’hi ha de sumar la situació d’incertesa en què es troba el president de la cambra. Gabriel Le Senne serà jutjat com a suposat autor d’un delicte d’odi per haver esqueixat una imatge d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, després que l’Audiència Provincial hagi desestimat el recurs presentat per la defensa de l’ultra, a la qual s’havia sumat la fiscalia. Les forces d’esquerra (PSIB-PSOE, Més per Mallorca i Més per Menorca, Unides Podem) exigeixen la convocatòria de la Comissió de l’Estatut del Diputat per votar la seva suspensió. L’ultra descarta dimitir. Quan es va saber que Le Senne s’asseuria al banquet dels acusats, Cañadas li va donar suport al·legant la “presumpció d’innocència”. També ho va fer Sagreras. La culpa de tot –segons la portaveu de Vox– és fruit “d’un xou mediàtic i una performance” que l’esquerra necessita per “generar odi”. Aquest dijous, no fa una setmana de la primera declaració, la portaveu de Vox ja ha modulat les seves paraules: “L’acord de pressuposts no corre perill encara que el PP decideixi expulsar Le Senne.” Tot i estar d’acord a sacrificar Le Senne, en l’entrevista que li fan a mida afirma que Le Senne seria un bon cap de llista pel 2027, “si ho considera el nostre president, Santiago Abascal, i el partit”. I també, que acceptaria, “si el partit ho decideix”, recuperar Jorge Campos com a president de la formació, un càrrec que ara ocupa Patricia de las Heras.

Qualsevol persona que llegeixi aquestes afirmacions pot pensar que la portaveu de Vox obeeix ordres directe d’Abascal. No és així, o no ho era. En gener del 2024, cinc dels set diputats autonòmics ultres que formaven la cambra legislativa van engegar del grup parlamentari els altres dos. La resposta del partit va ser fer fora els cinc desobedients del partit. En aquell moment, el grup parlamentari d’ultradreta va desaparèixer literalment a les Balears i es va obrir una crisi de govern. Vox no integra el govern de Marga Prohens, però el sosté amb els seus vots. Els cinc diputats díscols eren Idoia Ribas –llavors portaveu parlamentària–, Sergio Rodríguez, Manuela Cañadas, María José Verdú i Agustín Buades. Els d’Abascal eren Le Senne i Patricia de las Heras. Al febrer, els trànsfugues fan ver marxa enrere i la direcció del partit va deixar sense efecte la seva expulsió. Uns mesos abans del girigall, s’havia produït la primera renúncia dins la formació: Xisco Cardona va passar a ser parlamentari no adscrit. El motiu: la resta de diputats havia acordat bloquejar els pressupostos dels seus socis del PP en contra del mandat de la direcció nacional. L’abril del 2024, els egos, en majúscules, desestabilitzaren de nou la situació. Idoia Ribas, Sergio Rodríguez i Agustín Buades posaren en marxa Avanza en Libertad a les Balears, una associació d’ultradreta. Ribas es va donar de baixa com a portaveu i Cañadas la va substituir. Rodríguez també va deixar de ser portaveu adjunt. A l’agost, Buades va abandonar el partit i va passar a engreixar la llista de trànsfugues, ja són dos. Rodríguez, quan es va adonar que l’acord de pressupost podia ser viable, es va donar de baixar d’Avanza en Libertad i va tallar l’amistat amb Ribas.

Tot i el despropòsit viscut dins les files de l’extrema dreta, Prohens assumeix la doctrina de l’expresident José Ramón Bauzá i, fins i tot, l’avança per la dreta. Alguns deien que Prohens és filla política de Gabriel Cañellas, però en realitat –com ho fa veure el secretari d’organització del PSIB-PSOE, Cosme Bonet– ho és de Bauzá. Quan aquest impulsava les lleis contra el català –va governar entre el 2011 i el 2015–, Marga Prohens era diputada del Partit Popular al Parlament balear.

2

Dels tres territoris dels Països Catalans, el País Valencià és, clarament, aquell en què Vox ha aconseguit una influència i un poder majors. A Nàquera (Camp de Túria), la formació espanyolista d’extrema dreta té l’única alcaldia de tots els Països Catalans. Però aquesta diguem-ne anècdota es completa, així mateix, amb grups municipals que són decisius o comparteixen el govern d’una gran part dels municipis més poblats, com el mateix cap i casal, València, però també Alacant, Elx, Castelló de la Plana o Torrent.

Ara bé, si la influència de Vox destaca en algun àmbit de la política valenciana, aquest és, sense cap mena de dubte, l’autonòmic. En 2023, després de dues legislatures de governs progressistes, la composició de les Corts valencianes va donar un tomb i la suma dels diputats de PP i Vox arribava a la majoria absoluta. El candidat dels populars, Carlos Mazón, va ser el primer dels barons territorials del PP que va tancar un pacte amb Vox, ja que va desobeir les directrius de la direcció del partit, que demanaven esperar a després de les eleccions espanyoles, que Pedro Sánchez havia avançat, per a evitar que l’esquerra s’hi activàs.

Mazón no en va fer cas. I el seu pacte, que, a més, se signava amb un hipotètic vicepresident de Vox, Carlos Flores Juberías, que havia estat condemnat per violència masclista, alçava polseguera i ocupava les primeres planes de la política estatal. Mazón, a més, va donar el tret d’eixida d’un seguit de pactes territorials del PP amb Vox que, efectivament, varen activar la mobilització electoral d’una esquerra més aviat abstencionista. Alberto Núñez Feijóo, que ja es veia a La Moncloa, hauria d’esperar. I la vicepresidència de Vox aniria a parar a l’extorero Vicente Barrera, mentre que Flores Juberías acompanyaria la delegació valenciana de Vox al Congrés, amb Ignacio Gil Lázaro, qui ja hi era, quasi ininterrompudament, des de 1982, llavors a Alianza Popular.

Carlos Mazón, com a bon deixeble d’Eduardo Zaplana, a qui li ho deu tot, no té un perfil polític marcadament ideològic, ans al contrari. El govern autonòmic que va pactar amb Vox funcionava com la seda, de fet, fins que, complint les ordres des de Madrid, la formació d’extrema dreta va trencar també el govern valencià. La cara de l’efímer vicepresident Barrera i dels altres consellers, quan anunciaven la decisió, era tot un poema. Ara bé, aquest fet es va produir en juliol de 2024. I cal tenir en compte que una de les competències de Vox en aquell govern era la gestió d’Emergències.

La dana d’octubre de 2024, òbviament, ho va canviar tot. Abans, l’únic dubte electoral que hi havia era discernir si el PP revalidaria el govern de la Generalitat en solitari o tornaria a necessitar el suport de Vox. Després, les enquestes donen tots els escenaris oberts –llevat d’un govern en solitari del PP, és clar– i l’única especulació sobre el futur de Carlos Mazón és quan l’obligaran a dimitir. Segons una enquesta de Levante-EMV, més del 80% dels valencians creuen que hauria d’haver dimitit ja i al voltant del 90%, que no s’hauria de tornar a presentar.

Mentrestant, tanmateix, Carlos Mazón s’ha recolzat en Vox tot el que ha pogut i més per a poder aguantar en el poder. De fet, l’aliança és tan desesperada i necessària que els comentaristes polítics solen qualificar Mazón del primer president autonòmic de Vox i, així mateix, la formació d’extrema dreta, com l’únic suport que, ara com ara, té el president de la Generalitat, fins i tot comptant-hi el seu partit. En aquest sentit, si Mazón dimitís o fos obligat a dimitir, el seu recanvi necessitaria els vots afirmatius de Vox, que, d’aquesta manera, té la paella pel mànec i ofereix respiració assistida a un cadàver polític, amb el càlcul fred que, cada dia que passe en aquesta situació, seran més vots que aconseguiran en les enquestes.

El preu a pagar fou un pacte de pressupostos anunciat el març passat, durant les Falles, i executat aquestes setmanes, en què el PP ha assumit tota la motxilla ideològica de Vox. Carlos Mazón, de fet, ha passat a culpar l’“ecologisme radical” del desastre de la dana i a denunciar el pacte verd europeu, s’ha derogat la llei de protecció de l’horta de l’anterior govern progressista perquè s’hi puga tornar a construir i també s’ha derogat la prohibició d’edificació en primera línia de costa. Mazón fins i tot va arribar a culpar la immigració, en general, dels delictes i l’incivisme que hi va haver després de la dana i, així mateix, Vox va presentar esmenes als pressupostos per a dotar una partida pressupostària per a una operació retorn, d’expulsió d’immigrants cap als seus països d’origen.

La llengua i la cultura valencianes, és clar, són, ara com ara, el principal punt de mira de la regressió empresa per PP i Vox. José María Llanos, síndic portaveu de Vox a les Corts, va parlar d’“estrangular” l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a través de l’ofegament pressupostari, ja que no poden derogar-la –és un organisme estatutari–. Vox considera que es tracta d’un ens “separatista” i “pancatalanista”, i Llanos no només no s’ha retractat de les paraules, sinó que s’hi ha refermat i ha dit que, efectivament, el terme adequat per al que volien fer amb l’AVL era “estrangular-la”. Tot això, és clar, en un perfecte castellà, sense emprar mai la llengua pròpia del País Valencià.

En aquest sentit, es pot afirmar que, des de la proclamació de l’Estatut d’Autonomia valencià, en 1982, l’autogovern i la llengua i la cultura pròpies dels valencians no havien rebut un atac tan furibund com aquest a què, ara com ara, s’han d’enfrontar. La influència decisiva de Vox davant d’un PP fora de combat ha representat una acceleració i una virulència explícita del que era la política habitual de la dreta espanyolista del País Valencià. És a dir, les polítiques castellanitzadores de sempre han passat de la baixa a l’alta intensitat, de la marginació i l’oblit de la cultura pròpia a la persecució activa i directa.

3

L’extrema dreta, en la versió espanyolista de Vox, va irrompre al Parlament en les eleccions del 14 de febrer del 2021. Va fer-ho amb força, amb 200.000 vots i onze diputats, la qual cosa li va permetre convertir-se en la quarta força i en el principal partit de les dretes espanyolistes per davant de Ciutadans, que en aquell moment ja estava al principi de la seva fi com a partit i d’un PP a la UCI, amb només tres diputats. En la seva carta de presentació, Vox va proclamar que seria “el pitjor malson del separatisme i l’esquerra”, conscients que la seva actitud de confrontació radical els havia permès arrabassar escons de Cs i el PP. Part del seu discurs també s’ha centrat a assenyalar el PSC com un partit “separatista” més, lluitant per aconseguir que votants socialistes molestos amb el seu partit per pactar amb ERC i Junts l’amnistia per la investidura de Pedro Sánchez, els acabin escollint a les urnes.

A banda de l’independentisme, la diana de l’odi de Vox són les persones migrades, a qui acusen constantment de ser les culpables dels problemes de seguretat en determinats barris i ciutats de Catalunya. En aquests casos, les pancartes que pengen als barris amb rendes més baixes no van dirigits contra Puigdemont, sinó contra la immigració i els bitllets no són direcció a la presó, sinó cap al seu país d’origen.

Des de fa un any, dues formacions d’extrema dreta coexisteixen al Parlament de Catalunya. En les eleccions que es van celebrar el 12 de maig del 2024, Vox va aturar la seva progressió i es va mantenir en els 11 escons; però va irrompre una altra formació d’ultradeta, Aliança Catalana, que va aconseguir més de 119.000 vots i dos diputats. Els dos grups d’ultradreta mantenen diferències insalvables en allò que fa referència a la identitat nacional. De fet, el partit que lidera Sílvia Orriols no dona suport a les iniciatives que presenta el de Garriga perquè estan escrites en castellà. Però, més enllà d’això, si analitzem els programes i els discursos de les dues formacions, hi ha una coincidència absoluta en allò que fa referència a la immigració il·legal i als advertiments sobre “els perills de la islamització de Catalunya”.

Des del principi, el PSC, ERC, Junts, la CUP i els Comuns van firmar un document en què es van comprometre a fer un cordó sanitari contra l’extrema dreta. És a dir, a excloure Vox i després Aliança Catalana dels òrgans parlamentaris i a no donar suport a cap de les seves iniciatives. Cap dels seus diputats ha aconseguit tenir cap càrrec, més enllà dels de president o portaveu de grup que depenen estrictament del grup parlamentari. Aquest aïllament també ha comportat deixar-los sense poder designar cap senador autonòmic. Quan va ser el moment, les formacions van utilitzar la fórmula Imperial per evitar que es designés cap senador a la ultradreta. Els d’Ignacio Garriga van recórrer contra la decisió al Constitucional, però aquest no els va donar la raó. Tampoc ha arribat a ser sotmesa a votació a la cambra cap de les proposicions de llei impulsades per Vox o Aliança Catalana. Una altra cosa és la capacitat per a frenar o fer front al seu discurs, sempre situat en el terreny de la provocació i l’insult. El president de la cambra, Josep Rull, va començar la legislatura intentant tallar-los la paraula, però Aliança se sent còmode en el fang i a les xarxes socials, i immediatament difonia els vídeos dels enfrontaments per terra, mar i aire, la qual cosa els permetia treure’n rèdit polític. L’estratègia, doncs, es convertia en un bumerang.