Ignasi, policia i mossèn

Si aneu al mercat d’Olot i us roben la cartera, és possible que us atengui i us ajudi a buscar el lladre un policia alt i afable que sovint ronda amb uniforme de policia local, armat i amb galons de sotsinspector, fent vigilància. I si algun dia aneu a missa o a un funeral, un bateig... a la parròquia d’Amer, pot ser que sota els hàbits del religiós que oficia la cerimònia hi reconegueu el mateix home de l’uniforme de policia. És l’Ignasi López Clevillé, que compagina les feines de servidor de la seguretat pública i de ministre servidor de la llei de Déu. És sotsinspector en cap de la Policia Municipal d’Olot i diaca permanent del Bisbat de Girona, destinat a la parròquia d’Amer. Casat i pare de cinc fills –quatre de biològics (entre ells el futbolista Pau López) i un d’acollida–, amb la seva faceta de mossèn ha oficiat el casament de dos fills, el bateig dels seus nets i els funerals dels pares. Fa uns dies va ser entrevistat per Helena Garcia Melero al plató de Tot es mou, on va explicar com va arribar a aquest estadi polifacètic i va assegurar que no hi ha contradiccions assumint les dues funcions i que ser diaca li ha permès ser més bon cap de policia i que ser cap de policia li permet entendre millor l’exercici de les funcions eclesiàstiques. La seva carrera policial la va començar als Mossos –és de la mateixa promoció que el major Trapero, amb qui manté una relació de bona amistat–, però va optar per passar a les files de la policia local (primer a Girona) perquè podia combinar més bé els horaris amb la vida familiar. “El canvi va suposar salvar el meu matrimoni”, va confessar López Clevillé. I amb el pas a policia local, amb menys “histèria” que als Mossos, també va tenir temps per cultivar aquell aspecte de la vida cristiana que li havien inculcat des de petit i que no havia tingut temps de cultivar. Va començar a fer estudis de ciències eclesiàstiques a Girona i allà es va adonar que podia aspirar a diaca, el tercer esglaó de la cadena de l’Església després de bisbe i capellà. Per ser diaca no cal el celibat; calien estudis, però ell ja els tenia. I el 2012, en una cerimònia impressionat, va ser ordenat diaca, càrrec que comporta el nomenament de mossèn, el faculta per a la celebració de la lectura de la paraula, però no pot celebrar missa perquè no pot fer la consagració, ni pot confessar ni administrar la santa unció. No pot perdonar. Ignasi López va assegurar amb contundència que si ara perdés la seva dona (cosa que no voldria mai) i el bisbe li demanés ser capellà, no dubtaria ni un moment i diria que sí. Per la seva doble funció, diu que ha hagut de donar algun cop de porra, però que, “gràcies a Déu”, no ha hagut de fer servir mai l’arma, i que si mai es donés el cas que hagués de disparar, es passaria la vida resant per aquell a qui havia disparat. Al Tot es mou va revelar que el dia 1-O ho va passar molt malament perquè ells no podien picar ciutadans amb una papereta a la mà i havia d’estar vigilant que no vinguessin d’altres a estomacar la “nostra gent”. Va admetre que la implicació de policies d’Olot en el cas del segrest de Feliu va deixar una ferida oberta al cos que ara ell governa, però, diu, ara ja queden en actiu pocs agents dels que hi havia en aquella època i, per sort, “el temps ho cura tot”. Amén.