Societat

El desastre va ser humà i físic, però també social

En el balanç de les pèrdues que va com­por­tar la der­rota del bàndol repu­blicà en la Guerra Civil espa­nyola, no podem només impu­tar-hi les huma­nes, les demogràfiques o les físiques (els edi­fi­cis, les fàbri­ques, les infra­es­truc­tu­res...). La der­rota del 1939 va com­por­tar en el cas de Cata­lu­nya un seguit relle­vant de fets soci­als i cul­tu­rals, d'arrel política, que no van suc­ceir en altres ter­ri­to­ris de l'Estat. La repressió que es va apli­car a Cata­lu­nya no era una per­se­cució només de l'ene­mic der­ro­tat, sinó dels fan­tas­mes del règim: la llen­gua, la cul­tura, la volun­tat de ser del poble català. L'objec­tiu pri­o­ri­tari del fran­quisme en el moment de la victòria i durant tots els anys de la dic­ta­dura –i durant el coman­da­ment de la Tran­sició– era evi­tar que Cata­lu­nya pogués tor­nar a trans­for­mar política­ment Espa­nya en el futur.

La dècada del 1930 la cul­tura cata­lana era molt potent i molt diversa, dis­po­sava d'una influència social nota­ble i de pres­tigi i reco­nei­xe­ment en l'àmbit inter­na­ci­o­nal. La influència cata­lana era, a més, nota­ble en l'àrea dels Països Cata­lans. Aquesta con­cepció d'un país modern xocava amb la con­cepció d'una Espa­nya unitària cul­tu­ral­ment, fins al punt que el propòsit d'aquesta Espa­nya homo­geneïtza­dora era eli­mi­nar el perill que supo­sava la cata­lana.

Tan bon punt els revol­tats van ocu­par Lleida van dero­gar l'Esta­tut en els ter­ri­to­ris que con­tro­la­ven i a par­tir de lla­vors, i a mesura que les tro­pes fran­quis­tes avançaven, va créixer la depu­ració: es va pro­hi­bir l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans; les edi­to­ri­als en llen­gua cata­lana es van veure obli­ga­des a cre­mar els fons; la premsa cata­la­nista i democràtica va res­tar clau­su­rada, i enti­tats com ara l'Orfeó Català van ser tan­ca­des. Es va impo­sar la cen­sura de con­tin­guts, que era, alhora, una cen­sura lingüística. Paral·lela­ment al des­man­te­lla­ment de les estruc­tu­res pròpies del país, les noves auto­ri­tats van mal­dar per crear-ne de noves que ocu­pes­sin el seu lloc. Així va néixer l'Ins­ti­tuto Español de Estu­dios Medi­terráneos, que havia de subs­ti­tuir l'IEC. Amb noves ins­ti­tu­ci­ons i amb el con­trol dels mit­jans només fal­tava pene­trar en la cul­tura popu­lar: es van pro­hi­bir les repre­sen­ta­ci­ons tea­trals par­ro­quials i es van impo­sar acti­vi­tats folklòriques i música espa­nyola. Fins i tot durant els pri­mers anys dels qua­ranta no es va dei­xar ballar sar­da­nes en certs llocs.

L'eix fona­men­tal del nou adoc­tri­na­ment cul­tu­ral i social seria l'escola. Sota el nou règim, es van depu­rar els qua­dres docents i es va cer­car pro­fes­so­rat per impar­tir les vir­tuts edu­ca­ti­ves dels nous temps: la importància del cato­li­cisme i de las figu­ras de nues­tra Cru­zada. Calia rees­criure la història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia