“Els primers presidents catalans volien transformar Espanya”

L’any 2015, en plena efervescència independentista, volia conèixer i analitzar si això havia passat en algun altre moment de la història. Aquesta reflexió em va conduir als inicis del catalanisme i, més concretament, al primer president formalment de Catalunya des del 1714, Enric Prat de la Riba. L’estudio a ell, al seu successor, Josep Puig i Cadafalch, i també a Francesc Macià. I la pregunta que em faig és si són independentistes. Una cosa és que avui en dia els vegem com a tals i una altra, ben diferent, és que en el seu moment ho fossin. A mesura que anava avançant en la tesi, em vaig adonar que necessitava un context molt més ampli, que em calia analitzar què és una nació, què és un estat, quins tipus de model d’estat hi ha... En altres paraules, em calia definir el marc teòric. Això és el que faig a un dels dos llibres, Nació i Estat. En l’altre intento aplicar això a partir dels discursos orals dels tres presidents.

Tots tres eren polítics que refusaven l’oratòria buida de contingut. Tant és així que Francesc Macià refusava assistir a les sessions de control del Parlament perquè considerava que perdia el temps en aquell espai. A més a més, arrossega fama de mal orador. Però, en canvi, si mires les notes de secundària t’adones que treia matrícula d’honor en retòrica i oratòria. Per tant, potser no era tan dolent. La qüestió és que no feia discursos amb una trama molt elaborada, com Ventura Gassol, però, en canvi, trobava les paraules justes, arribava al cor de la gent i utilitzava la imatge per comunicar. De fet, també Prat i Puig eren bons oradors, cadascú a la seva manera. Macià, des de la imatge i el fervor de la persistència, Puig i Cadafalch des del rigor i la fermesa, i Prat de la Riba, des de l’enarborament interior i el coneixement passional de Catalunya.

Tant Prat de la Riba com Puig i Cadafalch formaven part de la Lliga Regionalista i serien del centredreta o de la dreta catalana, el que vindria a ser l’antiga CiU. En canvi, Macià i Companys, sobretot el primer perquè és de qui parlo al llibre, representen ERC. En tot cas, una de les coses interessants de Macià és que passa de monàrquic a republicà, d’aristòcrata a progressista i de regionalista a independentista. I aquest viratge és curiós, perquè parteix del mateix partit que partien Prat de la Riba i Puig i Cadafalch, però ell fa un gir cap a l’esquerra. De manera que Macià avui s’inclouria al centreesquerra, però també té molts símils amb la manera de pensar de Carles Puigdemont, salvant les distàncies. Macià, a més a més, era un activista, una persona que creia molt en els ideals, i això crec que és el que fa Puigdemont. En el cas de Jordi Pujol, seria una barreja entre Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. El primer era el que pensava la idea i el segon el que l’executava. Artur Mas, per exemple, també s’inspira molt en Prat de la Riba i en Macià, però, sense ser-ne conscient, també en Puig i Cadafalch. De fet, el primer que parla d’eleccions plebiscitàries és Puig i Cadafalch l’any 1919, quan defensa l’autonomia per a Catalunya.

Al final, el pensament dels tres presidents és un projecte transformador d’Espanya. El que planteja Prat de la Riba és una reunificació i que Catalunya esdevingui el Piemont o Baviera, la regió que lideri i que porti el progrés a la resta d’Espanya. Amb el pas dels anys, però, s’ha demostrat que això no és possible. Prat de la Riba era independentista? No. Més aviat federalista asimètric o confederalista. En el cas de Puig i Cadafalch, no li importa tant el model d’estat sinó sobretot nacionalitzar Catalunya. És a dir, que Catalunya conservés la seva identitat. Macià no tenia un model definit i el que va fer va ser agafar el de Prat de la Riba i adequar-lo al seu moment. I proposava una federació de repúbliques ibèriques. En tot cas, estic segur que Macià avui en dia seria independentista a la manera de Puigdemont, Torra o d’Aragonès. Però en aquell temps no era la tendència majoritària.

El dedicaré a parlar de l’oratòria i com ha canviat al llarg del temps. Avui dia, l’oratòria dels presidents actuals ha de ser moderada, no hi ha d’haver molta gesticulació, la paraula justa és important. Però si ens traslladem a principis del segle XX tenim les imatges de Macià abraonat sobre un balcó i gesticulant molt. I això per què canvia? Doncs perquè en aquell moment encara no hi havia ràdio ni televisió, i la millor manera de difondre el discurs era amb molta gesticulació i un volum potent. A mesura que entren els mitjans audiovisuals tot això es transforma i és més important la imatge que no pas el contingut. La comunicació política tendeix cada cop més a incidir en la imatge que es genera a partir del contingut que vols transmetre.