Crítica
cinema
Mai més podrem tornar a casa
Els quatre protagonistes principals de Madagascar 3–un lleó, una zebra, una girafa i una hipopòtam– volen tornar a casa, al zoo de Nova York. Per poder realitzar el seu somni passaran per Montecarlo, alteraran la lògica de la més clàssica Eurovegas del Mediterrani, i acabaran refugiant-se en un circ. La seva idea és triomfar sota l'envelat per aconseguir fer una gira americana que els torni a la llar. La pel·lícula s'encarrega de demostrar que un cop realitzat el gran viatge és molt difícil tornar a casa, perquè l'experiència ens fa veure com estrany allò que era familiar.
La idea del retorn impossible no només és la metàfora temàtica que
guia Madagascar 3 sinó que es troba implícita en la seva pròpia mecànica estètica. Mentre Pixar juga a la malenconia per tal de buscar un seguit de sensacions adultes que difuminin el clàssic lligam entre bons sentiments i animació, Dreamworks –la productora de Madagascar– sembla jugar a l'estratègia de l'acció sense límits. Madagascar 3 pot ser vista com un teaser de la nova tecnologia animada. El disseny de producció és el mateix de la sèrie, però tot avança frenèticament, sense temps per prendre aire. La persecució per Montecarlo ens deixa sense alè de bon començament, abans de situar-nos en una història de circ que no té res a veure amb les clàssiques històries malaltisses sobre el més vell espectacle del món transformat en lloc decadent. Els animals volen ocupar el circ perquè és el lloc dels animals, no l'espai de la sofisticació humana del Cirque du Soleil. L'acció accelerada fa que el relat es trenqui, que hi hagi vuits, que la lògica de la causa-efecte no trobi la seva justificació i que el ritme vulgui menjar-s'ho tot. En determinats moments sembla que la pel·lícula vulgui construir coreografies musicals, però quan comencen les primeres notes de la peça ja s'ha acabat el número. D'altra banda, mai l'ús del 3-D dins del cinema d'animació havia sigut tan enlluernador com a aquí.
Aquesta accelerada proposta de deliris animats provoca que sigui impossible tornar enrere. El circ ja no pot ser el circ de Dumbo perquè els elefants volen sense demanar permís. L'animació no pot crear falsos sentiments, sinó desconcertar provocant riallades, mentre ens proposa penetrar dins d'una accelerada muntanya russa. La gràcia de tot plegat, és que Madagascar 3 ho controla tot, no deixa que res s'escapi. Cada personatge es troba al seu lloc i, fins i tot, es construeix una dolenta que no lamenta res perquè és un encreuament entre Edith Piaf i Marlene Dietrich. És evident que després de Madagascar 3 mai més podrem tornar a casa, mai més podrem tornar a ser nens grans.
