Rauxa electronicofolklòrica

Pot­ser era una al·luci­nació col·lec­tiva. Tres indi­vi­dus que sem­bla­ven una versió post­folkòrica de Devo aixe­ca­ven un impo­nent mur de so amb ins­tru­ments no homo­lo­gats men­tre dues noies molt trem­pa­des, les «mega­pu­bi­lles», balla­ven al ritme d'una música que sem­blava la del Desem­bre con­ge­lat, posem per cas, com si allò fos un aplec galàctic al mig d'un pla­neta més erm que els Mone­gros.

Elec­tro­toy­lets pre­sen­tava així el seu fla­mant debut, Volem­pam­boli, diven­dres a Pla­tea, dins de Tem­po­rada Alta, dei­xant una mica apar­ca­des les sub­ti­le­ses de la gra­vació per entrar més a sac en el camp de bata­lla electrònic i balla­ble. La seva fórmula sorprèn i pro­voca el som­riure imme­diat. Quan sents El noi de la mare i la Gavina vola­dora pas­sa­des per la seva bate­dora, només tens dues opci­ons, diu el seu mànager: o els esti­mes o els odies. Dos extrems, sense terme mig. Jo em quedo amb la pri­mera.

Elec­tro­toy­lets no és cap acu­dit: hi ha molta i bona música acu­mu­lada en aquests tres cer­vells a la recerca de noves experiències. S'apre­cia en els cameos sonors que intro­du­ei­xen en molts temes, sovint amb diver­ti­des dobles lec­tu­res. Aquest és un grup que ens pro­jecta cap al futur men­tre ens toca la Santa espina, el Viro­lai i l'Hereu Riera. I això té molt de mèrit.