BÀSQUET / LLIGA FEMENINA

Extrems que no es toquen

Tots són iguals, però per l'economia n'hi ha de més iguals que d'altres

El Ros menja a part, i només Pefumerías i Rivas podrien fer-li pessigolles

La resta d'equips, com ara els catalans, juguen una altra competició

Lucas Mondelo
ENTRENADOR DE L'OLESA
«Les jugadores tenen ganes i il·lusió i, des d'aquestes premisses, el nostre objectiu només és la permanència. Tot i el títol assolit de Lliga Catalana, anem endarrerides per culpa de lesions i aturades que hem tingut en la pretemporada. Encara tenim molta feina»
«Sempre amb la salvació al cap, intentarem amb la màxima ambició donar tot el bàsquet que la nostra qualitat ens permet»
Andreu Bou
ENTRENADOR DEL CADÍ
«El nostre objectiu és començar bé per, en l'àmbit de dinàmica, situar-nos en una bona posició. Amb les victòries, qualsevol dificultat és abordable»
«Els nostres reptes han de ser setmanals, i per això no ens plantegem objectius globals de temporada. Per nosaltres, el proper repte és aquesta setmana i el següent partit, una final»
«Pel calendari que tenim, els tres primers partits ens marcaran. Hem de puntuar tant com puguem abans d'enfrontar-nos al Perfumerías i el Ros Casares»
Anna Caula
ENTRENADORA DE L'ARGON
«El nostre inici és molt dur, amb els tres equips d'Eurolliga i dos més de play-off per començar. Hem d'estar mentalment molt preparades per a això. A partir d'aquí hem d'aprofitar aquestes complicacions per consolidar l'equip, guanyem més o menys partits»
«Per anar bé hem d'obtenir dues o tres victòries en aquest inici i, a partir d'aquí, saber valorar on som. I amb la lliga en marxa hem de veure on estarà el nostre lloc factible i com estem respecte a la resta d'equips. Ara per ara, no podem anar més enllà»

Una lliga par­tida. Aquesta és la com­pe­tició que començarà a par­tir de demà en la màxima cate­go­ria del bàsquet femení, un tor­neig amb dues sub­lli­gues. L'opinió és unànime i de molt mal reba­tre perquè, si quan l'eco­no­mia ja era un món de flors i vio­les els títols eren cosa d'un parell o tres; ara que el líquid i el crèdit escas­seja la cosa s'ha con­tret encara més. Com a tot arreu, aquí tot­hom és més: els rics més rics i els pobres més pobres. Com a tot arreu, tots són iguals, però sem­pre n'hi ha que són més iguals que d'altres –Ros Casa­res, Per­fu­merías i Rivas–. La repre­sen­tació cata­lana, a mans de l'Olesa Espa­nyol, el Cadí la Seu i el nou­vin­gut Argon Uni Girona, farà com la resta, com la majo­ria: llui­tar per asse­gu­rar-se la cate­go­ria pri­mer per, després, aca­bar entrant entre els vuit pri­mers a cavall de la il·lusió i de la fam per gua­nyar.

Vuit anys després.

Són vuit els anys que han pas­sat des del dar­rer cop que la màxima cate­go­ria del bàsquet femení va dis­po­sar de tres equips: l'Uni­ver­si­tari, l'Hos­pi­ta­let i el Rosa Lima. Ales­ho­res (2000/01), l'Uni­ver­si­tari, entre­nat per Carme Llu­ve­ras, va per­dre la final con­tra el Ros per 3-2. Ara, que un dels cata­lans arribi a la mateixa fita és ciència ficció.

L'Olesa de Lucas Mon­delo va gua­nyar-se, la tem­po­rada pas­sada, el dret a jugar a Europa, però la rea­li­tat econòmica del club va obli­gar-lo a renun­ciar-hi. Un altre cop, com sem­pre des que és a Lliga Feme­nina 1, les ver­me­lles bus­ca­ran la per­manència per impul­sar-se des d'allà cap amunt. I ho farà amb un bàsquet dinàmic, atrac­tiu per a l'espec­ta­dor, fent ús del caliu que li pro­por­ci­ona la gent i amb el mes­tratge de Mon­delo. La plan­ti­lla està dis­se­nyada per fer mal de fora cap a dins, un fet que sobre el paper implica que davant d'equips amb més alçada i, sobre­tot, amb pivots grans, podrien venir els pro­ble­mes. Tàcti­ca­ment, el con­junt tor­narà a ser molt ric i, per seguir, dues juga­do­res: la pivot Mas­lowski i la base Thor­burn, debu­tants en la lliga però que ja han demos­trat en pre­tem­po­rada de tot el que són capa­ces.

El Cadí, diri­git per pri­mera vegada pel que ha estat assis­tent de l'equip els dar­rers anys, Andreu Bou, té un equip més alt i fort que el bar­ce­loní. És la única plan­ti­lla cata­lana que pot jugar amb cinc juga­do­res per sobre d'1m80, des­ta­cant la com­pe­ti­ti­vi­tat de Cas­ti­llo, el saber fer de Donaire i la gamma de recur­sos que poden donar sota els cèrcols Reis, Coving­ton i Gar­din –no és des­ca­be­llat que, segons en quins moments, juguin totes tres jun­tes, amb Gar­din ocu­pant la posició de tres.

Final­ment, per pri­mera vegada en la història s'incor­pora a l'elit l'Argon Uni Girona. Un clàssic recent en les fases finals dels cam­pi­o­nats esta­tals cadet i júnior, el club ha posat el pro­jecte en mans d'Anna Caula, una entre­na­dora de la casa amb la qual es va asso­lir l'ascens. Té una plan­ti­lla que com­bina experiència en la lliga amb joven­tut. Un equip de juga­do­res interes­sants però que, d'entrada, començarà coixa: Kiesha Brown, el fac­tor dife­ren­cial, es perdrà com a mínim el pri­mer mes de com­pe­tició.

Necessitat i convicció

Aquest cap de setmana comença la Lliga Femenina 2009/10, i ho farà amb dos perfils d'equips clarament diferenciats. El primer correspon a aquells que han estat construïts expressament pensant en Europa. Es tracta del Ciudad Ros Casares, el Perfumerías Avenida i el Rivas Ecópolis. Tots tres jugaran l'Eurolliga vinent, amb aspiracions altes o molt altes, especialment en el cas dels dos primers, i, per tant, jugaran una lliga a la qual cap dels altres equips podrà accedir. El fet que els tres primers llocs de la fase regular no fossin ocupats per aquests equips seria, al meu parer, una gran sorpresa. Uns altres anys ja hi havia hagut diferència entre els equips d'Eurolliga i la resta, però aquesta distància amb a la resta ha crescut respecte a temporades anteriors, especialment per les actuals dificultats econòmiques de molts clubs.

El gran atractiu del segon bloc serà veure com poden integrar les jugadores joves al projecte, jugadores que aquest estiu han aconseguit fer un bon paper amb les respectives seleccions d'Espanya. En temps de vaques magres no hi hauria d'haver distinció entre necessitat i convicció, i l'aposta per la joventut hauria de ser instantània. En aquest cas, a més, l'èxit avala l'aposta: les cinc medalles –dues d'or, dues d'argent i una de bronze– hauran de tenir una continuïtat a la pista i caldrà estar atents per tal de fer un bon seguiment a les noves promeses del bàsquet estatal. Particularment, penso en quatre d'elles: Marta Xargay (Perfumerías Avenida), Cristina Ouviña (Mann Filter Saragossa) i Laura Herrera (MMT Estudiantes).

El treball dut a terme durant tota la temporada i l'encert a l'hora de contractar les jugadores extracomunitàries definirà, durant l'any, els objectius dels equips que no competiran en l'Eurolliga, perquè les diferències entre si no són molt acusades i tant poden lluitar per classificar-se per la copa com per evitar el descens. Una extracomunitària que no funcioni pot ser l'única diferència entre el cinquè i, per exemple, l'onzè classificat.

Carme Lluveras,

mànager general del Ros Casares



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.