Centenaris i més

L’any pas­sat no, per culpa del con­fi­na­ment, però enguany s’ha reprès el fil. La Gene­ra­li­tat atorga uns guar­dons per a dis­tin­gir els esta­bli­ments comer­ci­als que han estat actius cent anys, i uns altres guar­dons per als que n’hi han estat cent cin­quanta. Entre aquests del segle i mig hi ha Calçats Roig de Figue­res, en actiu sense inter­rupció i sem­pre la mateixa família, des de fa cent cin­quanta-dos anys (1869 – 2021).

I encara més: a pro­posta del jurat de les dues últi­mes edi­ci­ons dels dits guar­dons, Calçats Roig obté el Premi Naci­o­nal de Comerç, vin­tena edició (els va ser lliu­rat dimarts pas­sat), en reco­nei­xe­ment a la tra­jectòria i rellevància en el món del comerç, valo­rant també la seva vin­cu­lació al comerç de pro­xi­mi­tat i atenció a la sos­te­ni­bi­li­tat medi­am­bi­en­tal, econòmica i social.

Ben mirat i gar­be­llat, són guar­dons no pas en reco­nei­xe­ment d’algun fet pun­tual memo­ra­ble, d’alguna actu­ació sublim o geni­a­li­tat exclu­siva, sinó pre­mis a la constància, a la paciència, al sofri­ment, a les difi­cul­tats de tota mena, en defi­ni­tiva a la feina quo­ti­di­ana durant un segle o un segle i mig. I em sem­bla genial aquest reco­nei­xe­ment a la feina silen­ci­osa, callada, soferta, cons­tant, perquè sem­pre he con­si­de­rat amb gran recel i sus­picàcia qual­se­vol mena de pro­di­gis estranys, apa­ri­ci­ons, mira­cles massa gros­sos, remeis ful­mi­nants i irre­als, pro­jec­tes impos­si­bles, dis­cur­sos de pro­fe­tes, ide­o­lo­gies fan­ta­si­e­jants i altres ender­gues. Esforç i constància en el train-train diari, és el mèrit més meri­tori, el mèrit per excel·lència, oimés tenint en compte que les empre­ses que es basen en una tena­ci­tat inte­rior, han de ser mudes i ama­ga­des. Per­do­nin que faci el sabe­rut, però els vells lla­tins ja deien, com a norma de com­por­ta­ment, dies diem docet. Un dia ense­nya el següent, i així anar fent.

Els ho diré clar i net: estic con­tent per en Miquel Roig, la seva família i el seu equip perquè s’ho merei­xen, i ja estan entre la cin­quena i sisena gene­ració en la gestió del negoci fami­liar. En Miquel és un home extra­or­di­nari pre­ci­sa­ment perquè és un home tan nor­mal, tan clar i inequívoc quan diu: “Som comer­ci­ants, boti­guers, i no ho hem dei­xat de ser mai”. I encara més net i clar: no m’han agra­dat mai els tipus estranys, extra­va­gants, bohe­mis, geni­a­loi­des o mis­te­ri­o­sos. He dit.