Quan la dreta mata

D’aquí a dos dies ja no par­la­rem més de la tragèdia de València. En un temps rècord, l’actu­a­li­tat pas­sarà per sobre dels veïns valen­ci­ans com ho va fer l’aigua; les elec­ci­ons ame­ri­ca­nes, el cas Koldo, Errejón i el pres­su­post tor­na­ran a ocu­par les por­ta­des dels dia­ris i a obrir els infor­ma­tius, i la cons­ter­nació que sen­tim ara pels efec­tes de la dana s’anirà diluint en aquest caldo de (males) notícies que ens satura la quo­ti­di­a­ni­tat. I aquest oblit anirà molt bé a la dreta valen­ci­ana, que inten­tarà tapar la seva incom­petència igual com ho va fer amb l’acci­dent del metro de València que va dei­xar més de 40 morts: indem­nit­zant les vícti­mes perquè no facin soroll, uti­lit­zant els morts per des­gas­tar el govern espa­nyol i reduint el cas a un sim­ple acci­dent impos­si­ble d’evi­tar. En el cas del metro es va aca­bar demos­trant anys després que hi havia hagut mala praxi per part de l’admi­nis­tració per haver reta­llat cos­tos. Amb el tem­po­ral ha pas­sat el mateix, dar­rere de la xifra esgar­ri­fosa de vícti­mes mor­tals hi ha una expli­cació tècnica: no es van fer els con­fi­na­ments i les eva­cu­a­ci­ons quan tocava. El cri­teri polític van pas­sar al davant del cri­teri dels experts perquè con­fi­nar és, per a ells, un atemp­tat a la lli­ber­tat propi de les esquer­res. Aquest és el resul­tat d’anys de governs de dre­tes, de crei­xe­ment urbanístic des­a­fo­rat i de negació del canvi climàtic. Car­los Mazón ha fet el mateix que el 2006 va fer Fran­cisco Camps amb l’acci­dent de metro. No hauríem de dei­xar que el PP valencià se surti amb la seva: tin­guem memòria i no obli­dem fins que els res­pon­sa­bles no paguin.