Menjar les neules sol

Avui és el dia de Nadal. Un dia en què la majoria de nosaltres estarem acompanyats de la família o dels amics. Però encara que a molts no ens caigui gaire bé el cunyat o la sogra de torn, no som conscients de com d’afortunats som. I tampoc que hi ha molta gent que, malauradament, no té cap més opció que passar-lo sola. Quan la solitud és volguda és un alliberament. Quan és imposada és un mal tràngol. El Nadal, al final, no deixa de ser un dia com qualsevol altre. El sentit religiós que podia tenir unes dècades enrere s’ha perdut. Ara és una tradició que, com totes, ha evolucionat i ha incorporat elements i n’ha perdut d’altres. Ara poca gent va a la missa del Gall i a la majoria de cases han incorporat el Pare Noel. Però en el fons no es tracta tan sols del dia de Nadal. Es tracta que molta gent que el passarà en solitud és gent gran. I aquest és el problema real. No perquè ara siguin festes, sinó perquè passen sols la majoria de l’any.

La soledat en la vellesa és un fenomen que a casa nostra ha anat a més en les darreres dècades i que pot tenir efectes devastadors sobre la persona. La falta de relacions, la insatisfacció que provoca i la sensació d’aïllament poden transformar la vellesa en l’època més llarga i solitària de la vida d’una persona. En definitiva, va més enllà de sentir-se sol i té efectes sobre la psique, sovint agreujat perquè la realitat socioeconòmica de cadascú és la que és. Es calcula que hi ha prop de 3 milions de persones de més de 65 anys que pateixen soledat, i aquesta realitat sovint ens passa completament desapercebuda perquè s’amaga a l’interior de la casa de cadascú. No es veu però hi ha qui, malauradament, la sent.

Entitats, fundacions i administracions tenen en marxa programes que intenten mitigar aquesta realitat. Però tot i la seva bona voluntat, serveix de poc si, com a societat, no fem un pas endavant i prenem consciència de què significa fer-se gran. Perquè, en definitiva i sense remei, tots ho acabarem sent.