Mitja festa

Com que, a més, la data de publicació d’aquest article coincideix justament amb el dia, desitjo un Bon Nadal a quasi tothom. Soc de la gent que pensa que s’han de celebrar quasi totes les festes. Tanmateix, assumeixo i extrapolo allò que Blanca Llum Vidal va dir en recollir el premi Carles Riba de poesia en la darrera Nit de Santa Llúcia convertida en la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes: “M’agradaria proposar-vos que aquesta festa fos mitja festa.” Tinc ben present el discurs que, commovent-me, va fer la poeta i, com si volgués contribuir modestament a fer que perduri en la memòria, buscava l’ocasió per transmetre’n alguna idea, com ara que la literatura és una cosa alliberadora i preciosa que ens enlaira i ens acull, però que també sabem que “no evita el desastre de la vida material, no fa sobreviure cap bosc, no guareix la violència marcada en els cossos i no repara la desigualtat que s’estén com un fong”.

Una “mitja festa” perquè ni ara ni mai podem oblidar què passa al món. A més, hi afegeixo, en cada casa on, posem per cas el que ens ocupa, s’hi celebrarà el Nadal, i les festes següents, hi passarà l’aire de la tristesa, sigui pels absents, pels dolors i les malalties que assetgen, pels conflictes que es perpetuen, pels problemes de tota mena que ens presenta la vida. Però també hi ha el sentit que Blanca Llum Vidal va donar a la “mitja festa”: “És perquè entenc que en les meitats no hi ha exaltacions, ni dogmes, ni absoluts. Que hi cap el dubte, la crítica, la pregunta, l’esquerda, l’ambigüitat del desig, la contradicció dels orígens, la memòria diversa, allò més sofisticat i salvatge dels somnis, el futur que no es tanca, l’amor que no estreny i la paraula més lliure.”