El Gran Germà (i II)

Per tal d’impo­sar la seva hege­mo­nia (política, comer­cial, tec­nològica, econòmica i mili­tar) arreu, els Estats Units, sota les ordres del seu coman­dant en cap està dis­po­sat al que sigui, menys a inter­can­viar trum­fos de domi­nació, annexió i invasió de pobles i naci­ons amb cap de les altres grans potències mun­di­als, es diguin Xina o Rússia, les quals, per la seva part, des­ta­quen pel fet de ser règims de punta autocràtica amb tics dic­ta­to­ri­als i tota­li­ta­ris. Fet que pot ins­pi­rar qui es vol amo i senyor únic i exclu­siu del món a fer-se encara més fort en els seus afanys auto­ri­ta­ris, de caràcter endi­mo­ni­a­da­ment abso­lu­tista i tec­no­despòtic. De manera que el que al prin­cipi tenia un to de bra­vata, pro­vo­cació i amenaça retòrica, ensa­li­vats amb una oratòria incendiària (en part acom­pler­tes en un pla comer­cial i mer­can­til via aran­zels, amb les sub­seqüents res­pos­tes i con­tra­o­fen­si­ves dels estats afec­tats com ara el Canadà i Mèxic, entre molts d’altres) va camí de dege­ne­rar i esca­lar en una guerra a tots els plans i adeu-siau, ger­ma­nes i ger­mans. Qui serà el valent que el des­patxi del seu des­patx oval i el faci fora de tan­tes vides pri­va­des on s’ha infil­trat amb l’assistència del seu poten­tat i paten­tat androide i soci prin­ci­pal –el nom del qual m’abs­tinc de dir–, i d’altres bords que li fan la cort. Val­gui aquest rodolí ani­so­sil·làbic per tan­car la carta: Déu faci que no sigui massa tard per atu­rar les cafra­des del Gran Germà Bas­tard.