Un retrat de Ferrater

Ho hauré d’expli­car de memòria perquè encara no he lle­git la bio­gra­fia de Gabriel Fer­ra­ter que ha escrit Jordi Amat, Vèncer la por, i em sem­bla que va ser fulle­jant-ne les pàgines que vaig enso­pe­gar amb la des­cripció de la sessió de fotos que va fer-li Roberto Ruberto el 1969, una de les quals, la més intri­gant, ser­veix per il·lus­trar la por­tada del lli­bre. Ell sabia que era a punt de ser fixat en una imatge, i anava una mica neguitós per l’habi­tació fins que es va deci­dir a seure en una cadira d’aques­tes de bambú o alguna cosa sem­blant, una cadira que fa estiu, amb una base de tei­xit d’aquests que en diuen “ètnics” i un coixí pla al damunt per esto­var-te l’aclo­fa­ment. Fer­ra­ter s’hi va asseure, doncs, però Roberto Ruberto (quin nom tan a propòsit per a un conte de Bor­ges) va prémer el botó quan encara no havia pres del tot la posició, i a la foto­gra­fia Fer­ra­ter hi surt amb la mirada cai­guda rere les ulle­res fuma­des, la boca a punt de dir alguna cosa o havent-la dita, el braç dret ama­gant la cigar­reta que tot i així treu una fumera acu­sa­dora a con­tra­llum, i l’esquerre, repen­jat en un angle vio­lent que accen­tua l’estra­nyesa del gest que fa amb la mà, com si apamés l’espai entre ell i nosal­tres, o com si ens engegués a fer punye­tes. Tota la vida el recor­da­rem ves­tit amb aquests texans i aquest jer­sei de coll alt, prim, cama­llarg, seduc­tor, amb els cabells emblan­qui­nats i la paret de pre­sidi al dar­rere, però el movi­ment dels dits seguirà sent un mis­teri per des­ve­lar, una espècie de renec on hi havia con­tin­guda la poe­sia que li devem i l’escarni de no arri­bar a saber-ne mai tant com ell.