Crèdit

Trobo que l'enèsim escàndol rela­ci­o­nat amb la banca d'aquest país, el de l'abús de la tar­geta de crèdit dels direc­tius de Caja Madrid, ara Bankia, ha pas­sat molt de pressa a un segon pla. El sen­tit eti­mològic de crèdit és el par­ti­cipi pas­sat del llatí cre­dere, creure, per sig­ni­fi­car pre­ci­sa­ment la con­fiança que s'acorda amb un altre. Res més lluny de la rea­li­tat, perquè a Caja Madrid han fet bo allò de “la con­fiança fa fàstic”. L'enti­tat va donar crèdit i, per tant, con­fiança als seus direc­tius men­tre pre­ci­sa­ment l'aixeta del crèdit per als cli­ents es man­te­nia tan­cada. Ells, però, amb els diners dels cli­ents per a qui hau­rien d'haver tre­ba­llat diguem que es van fer uns quants home­nat­ges. Cai­xes que després s'han de res­ca­tar amb diners públics, de tot­hom. Tinc un amic que ha escrit una novel·la sobre els ban­quers, els can­vis­tes, del segle XIV i he tin­gut el pri­vi­legi de lle­gir-la abans no es publi­qui. És ben curiós el paral·lelisme i les simi­li­tuds que s'esta­blei­xen amb les acti­tuds dels ban­quers que han pre­ce­dit els actu­als. Llàstima que sobre els ban­quers actu­als no s'hi actuï amb més con­tundència, com abans. I què pas­sava lla­vors? Les esto­va­lles blan­ques ves­tien les tau­les de canvi i aquest era un senyal públic de solvència. Si li feien reti­rar les esto­va­lles se l'asse­nya­lava com a can­vista sense garan­tia i els cli­ents podien començar a des­con­fiar de la seva solvència. A mesura que el negoci s'ensor­rava, tot el seu vol­tant anava des­a­pa­rei­xent fins que en el dar­rer any, entrat l'any de càstig públic a pa i aigua, i després dels rei­te­rats pre­gons públics, se'l tit­llava d'insol­vent. Lla­vors el can­vista es que­dava abso­lu­ta­ment sol i, final­ment, era dego­llat damunt la seva pròpia taula de canvi. No estic dema­nant el coll d'aquests ban­quers que han tre­ba­llat pel seu propi interès, engrei­xant el seu descrèdit. Però exi­geixo mesu­res no només perquè no passi sinó perquè s'ado­nin que no poden dis­po­sar dels diners dels altres com si fos seu. Si no és així la impu­ni­tat afa­vo­reix que la llei no tin­gui crèdit.