El fill petit es fa gran

La tele­visió ha estat la dar­rera cri­a­tura que ha entrat a for­mar part d'aquesta família que és el grup El Punt Avui. Ha entrat a poc a poc, sense pres­ses, cons­ci­ents que encara no es pot arri­bar a tots els pos­si­bles tele­vi­dents de Cata­lu­nya. Pre­ci­sa­ment sóc un dels afec­tats quan vaig a l'Empordà, on visc molt de temps. Haig d'apro­fi­tar els dies que estic a Girona per seguir la marxa de la nos­tra tele­visió. M'escriu un cor­reu electrònic en Jordi Buïl, de Bar­ce­lona, per fer un comen­tari sobre la tele­visió, que agra­eixo perquè cada cop haurà d'anar aga­fant més embran­zida. Em diu: “Dar­re­ra­ment i no pas de fa qua­tre dies, trobo que el senyor Ber­ra­ondo, la feina del qual és coor­di­nar i mode­rar la tertúlia, hi està aga­fant un pro­ta­go­nisme que, al meu parer, no li per­toca. És a dir, s'hi mou com si fos un ter­tulià més, que talla els altres per dir-hi la seva.” Segueixo periòdica­ment les entre­vis­tes de l'Edu­ard en el seu pro­grama L'illa de Robin­son i m'agra­da­ria dir-hi la meva, com fa en Jordi. Cer­ta­ment l'Edu­ard par­ti­cipa molt en les entre­vis­tes, molt, però jo diria que forma part d'un esquema que ell ha mun­tat. El mateix que passa amb les entre­vis­tes en paper o a la ràdio, aques­tes poden tenir dife­rents for­mats. Aquesta de Ber­ra­ondo jo la posa­ria en el lloc de les de pre­gunta i res­posta.
Ell va dient la seva i va pre­gun­tant. Nor­mal­ment, sem­pre hi ha excep­ci­ons, quan un ter­tulià con­testa a una pre­gunta del con­duc­tor de l'entre­vista, és el peri­o­dista el que ho con­firma, ho acaba d'expli­car o
hi afe­geix alguns punts de vista. I nova
pre­gunta i noves res­pos­tes. En canvi, hem vist i veiem altres tipus d'entre­vis­tes o
tertúlies en què els par­ti­ci­pants gai­rebé
es tre­pit­gen per con­tes­tar, afe­gir, pro­tes­tar... La veri­tat, jo estic més en aquesta segona línia, que pel que veig és també la que li agrada més a en Jordi Buïl. Hi ha entre­vis­ta­dor que gai­rebé no sem­bla ni que hi sigui, i només entra quan la con­versa s'esva­lota i comença a for­mar-se una olla de grills. No he cal­cu­lat els temps, però sí que queda clar que el con­duc­tor de L'illa de
Robin­son s'emporta el major temps. Per sort, l'Edu­ard és una per­sona amb molta experiència, i la veri­tat és que té mol­tes coses per dir. Però al mateix temps reco­nec que costa molt aguan­tar-se quan et sem­bla que allò que vols dir ho tens molt clar. En fi, una reflexió que de ben segur que l'Edu­ard Ber­ra­ondo se la farà i en traurà con­clu­si­ons.

I un altre tema. Un lec­tor m'escriu per dema­nar-me què ha de fer per subs­criure's al diari. Lògica­ment el passo al depar­ta­ment cor­res­po­nent. Però m'agra­da­ria par­lar-ne perquè és una bona forma de man­te­nir el con­tacte amb el diari d'una manera con­ti­nu­ada. Les subs­crip­ci­ons són anu­als, però hi ha molta faci­li­tat de paga­ment. Es pot pagar tot al començament d'any i no haver-hi de pen­sar més, però també es pot pagar semes­tral­ment, tri­mes­tral­ment o men­su­al­ment. Més fàcil, impos­si­ble. El preu total, segons m'explica la res­pon­sa­ble del depar­ta­ment, és el mateix que si es com­pra cada dia de l'any, però té l'avan­tatge que podem dema­nar tiquets per als caps de set­mana i vacan­ces, cosa que per­met reco­llir el diari al lloc on ens tro­bem, i també ens per­met a través d'inter­net poder dis­po­sar de tots els dife­rents exem­plars del diari, com poden ser les diver­ses edi­ci­ons, i també tots els suple­ments. Si som gent que viatja de tant en tant a l'estran­ger és una mera­ve­lla. Cada dia podem obrir el diari on esti­guem i a l'hora que ens vagi bé, i així no des­con­nec­tem de la infor­mació de casa nos­tra. I un altre avan­tatge: en moltíssi­mes pobla­ci­ons, i no pas només les molt grans, el diari te'l por­ten cada dia a casa a pri­mera hora del matí. Per als que tenim el vici d'esmor­zar amb el diari, és fantàstic que només obrint la bústia ja el tro­bem cada dia i no hem de sor­tir de casa per anar al quiosc. Per cert, també podem dema­nar que la nos­tra subs­cripció la dei­xin en un deter­mi­nat quiosc. I no par­lem del Club del Subs­crip­tor. Ja ho veieu, tot són faci­li­tats.