Domini fosc i tempestat de flama

L’argument d’aquesta història ens presenta una parella que acaba de tenir el primer fill. El seu punt fort (de la parella, no pas del fill, que encara no articula paraules) és la conversa: “De qualsevol tema en podem aixecar un edifici discursiu”, diu ell, amb manifesta ironia. Treballa en un museu, com a tècnic informàtic. Ella ho fa en una empresa que produeix iogurts. S’havien conegut a la universitat. La particularitat dels dos protagonistes és que són eriçons. I el fill que tenen, doncs, no és un nadó, sinó un cadell d’eriçó, la “petita flama que ha incendiat les nostres vides”.

La resta de personatges també són animals. Un conill porquí, posem per cas, treballa com a repartidor. És obès i puja escales amb un esbufec d’allò més anguniós. Una famosa ratolina és una cap de brot adolescent contra el canvi climàtic. Una granota acaba d’aconseguir el poder, amb un ideari netament d’ultradreta... Tot són animals, bé que el lector diria que no n’acaba de ser gaire conscient, d’això. Vull dir que llegeix la història, de dalt a baix, tenint al cap homes i dones, i no pas ossos polars, axolots o cigonyes, que són altres dels figurants que formiguegen o papallonegen pel llibre. Jordi Nopca, doncs, no sembla que ens vulgui oferir una faula amb rerefons moral, ni que vulgui associar un determinat animal amb unes qualitats concretes. Vull dir que no pretén alliçonar-nos sobre virtuts i, sobretot, defectes humans oposant, per exemple, l’astúcia de la guineu a la bonhomia (és un dir) del coala. Els personatges animals li permeten una distància: vesteixen com els humans, acaronen com els humans, s’emprenyen com els humans, traeixen com els humans i també hi estimen... però un eriçó és una espècie reconcentrada en ella mateixa, que té urpes, i punxes defensives, i un pèl aspre. Un poema d’Ida Vitale, Pequeño erizo, acaba afirmant: “Y gris, el terciopelo del hocico pedía, / me pide aún la caricia posible”. La parella d’eriçons que protagonitza el llibre podria subscriure, fil per randa, aquests dos versos de la poeta uruguaiana. Sobretot, ell, el mascle, que sent més que no ella el buit de l’existència que ha obrat la paternitat.

A la feina, sense voler-ho, l’eriçó –que no deixa mai de considerar-se un “error del sistema”– es veurà implicat en uns foscos afers de corrupció. Això el posa en una conjuntura ambigua: té un as a la màniga per poder extorquir la seva cap, però, alhora, pot ser descobert com un agent, ni que sigui indirecte, de la corrupció. Com que, a més, té ínfules literàries, va escrivint un llibre, una novel·la, que no acaba mai (és l’obra que llegirem nosaltres, excepte el darrer capítol). Per acabar-ho d’adobar, fa societat amb un amic seu, una musaranya, que treballa com a editor, tot i que es guanya més aviat les garrofes comerciant amb marihuana. La societat, vull dir, va per aquesta banda, no per la literària.

Hi ha un gruix notori de la novel·la en què, en aparença, no passa res: tot gira a l’entorn dels esforços dels dos eriçons per compaginar la maternitat/paternitat amb les feines respectives. No és poca cosa. L’eriçonet ha amenaçat la seva estabilitat emocional, ha dinamitat els seus acoblaments sexuals, els ha xuclat la força i l’humor. Res que no passi en qualsevol altra família (humana). Però, tot d’un plegat, l’argument s’accelera, i ja no para fins al final. L’eriçó pateix un problema de salut, que serà molt més greu que no semblava. També canviarà de feina, i començarà a treballar per a un departament de la nova administració (malgrat que, ideològicament, es troba als antípodes dels nous governants). A ella, li han proposat un ascens laboral, que no pot refusar. I està molt compromesa amb la seguretat de la ratolina que mira de difondre una nova consciència sobre els perills gairebé terminals a què s’enfronta el planeta.

Rere una certa aparença de relat innocent, El futur és una petita flama té molta mala llet. El retrat de la família jove de classe mitjana és implacable, perquè està determinat per una societat que canvia amb rapidesa i que diríeu condemnada a l’abisme. Nopca escriu molt bé, amb naturalitat. Se serveix d’unes frases breus, precises, que paren l’estilet a frec dels ulls del llegidor. Hi he advertit algunes picades d’ullet a grans obres de la literatura universal: Conrad i les seves tenebres, Melville i la seva renúncia a l’ordre instituït... El protagonista, de ben jove, havia tingut un grup musical. No escriurà mai una cançó que comenci: “Vindrà la mort i tindrà ulls de granota”. I, tot i això, la granota ha pujat al poder i les coses van adquirint un carés desesperançador. És un món que comparteix massa l’animalitat del nostre. I que sembla avalar els versos de Pavese: “Oh, estimada esperança, / aquell dia nosaltres també sabrem / que ets la vida i ets el no-res”.