la crònica
Carregar el mort a un altre
El dia 22 d’abril del 2003 –recordin l’any– es va aprovar una llei de mesures contra els incendis forestals. Aquesta disposició es desenvolupa per un decret signat per Pasqual Maragall el 14 de juny del 2005 –recordin també aquest any, si els plau– que pretenia obrir un nou marc de treball per a la prevenció de les devastacions forestals provocades per incendis.
Des de la més recent d’aquelles dates han passat catorze anys –catorze anys–, i ara els ajuntaments, entre els quals el de Santa Cristina d’Aro, adrecen escrits als titulars d’habitatges situats en àrees que no tenen continuïtat amb la trama urbana del municipi per urgir-ne el compliment als particulars afectats. Ara, a pocs dies de les eleccions. Ves quina casualitat!
La referida llei i el posterior decret són prolífics en detalls, fins i tot assenyalant les plantes que hi pot haver i no hi pot haver als boscos. I diposita sobre els municipis el deure de vigilar i fer-ho complir, amb fortes sancions per als negligents.
Entre el cúmul d’obligacions que es carreguen als titulars d’habitatges en nuclis que no tinguin continuïtat amb la trama urbana del municipi, hi ha la de dedicar una “franja de protecció perimetral” a l’entorn de cada edificació. Es tracta d’una àrea de vint-i-cinc metres (!) al voltant de cada edifici, on s’ha d’arrasar la majoria de la vegetació, arbres, arbustos, matolls i plantes de companyia. La casa ha de quedar pelada pels quatre costats, amb petites excepcions. Els jornals d’aquesta destrucció massiva van, és clar, a càrrec del propietari.
El que resulta cridaner és que si es dona el cas que la propietat de la parcel·la no permet per la seva dimensió aquest entorn protegit, s’ha de exigir al propietari de la parcel·la veïna que deixi arrasar-li una part del seu jardí per complir la mesura, i aquest està obligat a permetre que el veí entri al seu tros amb la maquinària i els treballadors, faci la feina, i ho deixi lliure de vegetació seca i la massa arbòria aclarida. Impressionant!
Aquesta notificació adreçada pels ajuntaments als titulars d’edificacions considerades de “segona residència” es pot interpretar com un propòsit de carregar el mort a un altre, és a dir, en cas d’un incendi forestal que afectés les edificacions, el consistori recorreria als seus arxius per demostrar que ja ho havia advertit, i si els propietaris no en varen fer cas el municipi se’n rentaria les mans... i tal vegada la companyia d’assegurances també.
Al cap de catorze anys, algú ha desenterrat la destral. Les urbanitzacions que no formen part dels nuclis urbans dels municipis costaners i de muntanya sovint han servit per engreixar les arques municipals amb impostos i taxes, a canvi de rebre una atenció escadussera.
