“Quan surt l’Avui, era independentista però potser no ho sabia”

Tinc el record de sentir a parlar que sortiria un diari en català, i, és clar, t’hi interesses de seguida. Per la meva manera de ser i pel meu sentiment, soc independentista des del primer moment, tot i que en aquella època potser no sabíem que ho érem. Érem catalanistes i volíem parlar català. Recordo que parlava en català a la feina amb gent que era castellana i des de llavors que no em costa gens mantenir-me en català, a diferència de la gent que diu que li costa. Fa 40 anys que ho practico.

Primer, a Gispert, que era a la ronda Universitat de Barcelona, i, després, a Philips Informàtica, quan la va comprar. L’empresa es va fer gran i van posar la central a Sant Joan Despí, a la vora de TV3, però després vam tornar al carrer Provença amb Muntaner.

Als 12 anys vaig entrar als Minyons de Muntanya. Allà es respirava un ambient catalanista. Hi vaig ser fins als 16 o 17 anys, que va ser quan em vaig interessar per les motos i el trial. Aquells orígens de catalanisme... Recordo ser a la Val d’Aran, travessar la frontera i cridar “Visca Catalunya lliure”. El meu pare també era molt catalanista i m’havia portat a classes de català clandestinament, en un carrer de Gràcia prop de l’estació de Fontana. Sempre he viscut en la idea del catalanisme i dels drets de Catalunya. Quan va sortir el primer diari en català, era molt lògic que m’hi agafés. Vaig comprar l’Avui des del primer dia i, posteriorment, m’hi vaig fer subscriptor.

N’he estat subscriptor durant molts anys. Vaig cancel·lar la subscripció per alguna cosa que vaig llegir que no em va agradar, i ara fa cosa de mig any que en torno a ser subscriptor i vaig llegint el diari. He vist totes les facetes que ha anat passant el diari, i ara El Punt el va comprar i s’ha salvat. L’Avui s’ha salvat. Em fa l’efecte que o era amb El Punt o desapareixia: no hi ha cap més manera que em sembli bé.

El meu germà tenia 21 anys més que jo i va morir fa tres o quatre anys. Consultant la llista dels subscriptors originals, hem vist que ho era, perquè, de Creixems com a segon cognom, en queden molt pocs. És un cognom que ha de desaparèixer, i, per tant, segur que era el meu germà el de la llista. Ell continuava vivint a la casa de la meva mare a la Colònia Güell i ara els meus nebots continuen rebent el diari.

Jordi Fornas –que va ser alcalde–, un altre company i jo estàvem de regidors a Gallifa, on hi ha cinc edils. Amb Jordi Fornas ens havíem apuntat a Esquerra Republicana, però ens en van fotre fora amb l’excusa que no ens havien admès la inscripció. Tot va venir perquè hi havia un grup a Gallifa que manava a l’Ajuntament que es va presentar per Esquerra Republicana, però, en canvi, donava suport al senyor feudal. Era una cosa molt estranya. Tant en Fornas com jo vam fer escrits i manifestacions en contra d’aquest lligam. A partir d’aquí, en [Marc] Sanglas, de Sant Llorenç Savall, ens va fotre fora del partit com a militants, tot i que ja havíem pagat tres quotes. Com que ens volíem presentar a les eleccions del 2011, vam entrar a Solidaritat Catalana per la Independència. I vam guanyar les eleccions. Durant el nostre mandat vam presentar a la hisenda catalana els números de Gallifa, que va ser el primer ajuntament a fer-ho. No sé si l’únic!

També vam treure la bandera espanyola de l’ajuntament, i vam posar tres pals fora del consistori amb l’estelada, la bandera del poble i l’europea. Com que hi va haver un veí que se’n va queixar, vam agafar, per justificar que hi posàvem l’espanyola, una bandera de pam i mig i la vam posar a la paret de l’ajuntament. A l’alcalde el va entrevistar Telecinco i va ser curiós.

Sí, perquè enlloc hi posava la mida que havia de tenir la bandera espanyola. Per tant, no ens podien dir res. La veritat és que no va tenir cap repercussió de tipus legal. Però quan feia dos anys que manàvem, al tercer company diria que el van comprar, no sé com, no sé si amb diners o amb una altra cosa. La qüestió és que se’ns va començar a posar en contra i ens deixava en minoria, fins que va plegar. Quan va deixar l’acta de regidor, com que Gallifa és un poble petit, la votació es fa a les persones, i el següent que tenia més vots va entrar, però no era del nostre grup.

Em sembla que era Convergència. Al cap d’un mes i mig o dos, van fer una moció de censura i ens van fotre fora. Hi havia algunes multes d’uns abocadors i qüestions per les quals als de l’oposició els interessava liquidar-nos. I aquí es va acabar la història. Vam passar a l’oposició i tots els projectes que teníem pensats se’n van anar a fer punyetes. Vam estar-hi dos anys.

Ens hi vàrem tornar a presentar, amb en Fornas i tres més, però no vam guanyar. L’únic que va sortir [escollit regidor del grup] vaig ser jo, però no tenia ganes d’anar en contra de quatre regidors i ja no vaig agafar l’acta.

No. A mi la política m’havia interessat molt, d’entendre-la i de llegir diaris. Estic subscrit a l’Avui i a Vilaweb, i llegeixo altres diaris per internet. Vull dir que m’interessa molt la política, però darrerament les coses tal com van... Llegeixo i no em preocupo de la situació més del que és just.

Estic al Centre Excursionista de Sant Feliu de Codines de fa molts anys. I a la ràdio de Sant Feliu, Ona Codinenca, fa 20 anys que amb el Centre Excursionista hi faig un programa que es diu Anem a la muntanya. Es fa els dilluns de nou a deu de la nit.

Sí, sí. Principalment des que em vaig jubilar, amb 61 anys, que sortim a caminar amb “la colla dels dimecres”. Des del 2005 que sortim cada dimecres d’excursió. I com que tinc la muntanya aquí al davant, també surto sol a caminar, amb un sistema al Wikiloc que permet compartir amb una altra persona la informació d’on ets, de manera que és més segur.

He fet una colla de cims del Pirineu, principalment des d’Andorra fins al Costabona. N’he fet molts, i molts de petits. El Pedraforca l’he fet cinc o sis vegades. I el Comabona, el Bastiments i el Gra de Fajol... El Canigó l’he fet un parell de vegades.

El Pedraforca és molt especial. És una muntanya que, només de veure-la pujant cap a Saldes, ja et deixa captivat. A més, si el fas pel Verdet has de fer algun tram de grimpades per allà, i la baixada per la tartera té la seva gràcia. És una muntanya important, però també hem fet les Agudes pels Castellets, on has de grimpar una mica. I el Puigmal. I el Gra de Fajol, fent primer el Gra de Fajol petit; després, la carena, i després fas el Gra de Fajol gran, i també té la seva gràcia. A l’hivern, ara no tant, però abans fèiem raquetes moltes vegades per Vallter. Pujàvem al pic de la Dona.

Dies enrere ho comptava, i amb la colla dels dimecres hem fet 920 o 930 excursions. Des del 2005 sortint cada dimecres són un fart d’excursions...

Quan estàvem als Minyons, a un company que també era al clan també li agradaven les motos. Jo vaig tirar per la moto de muntanya i ell, per la de carretera. Jo em vaig comprar una Lambretta i anava pel Tibidabo, llavors que vivia a Barcelona. I un dia veig una colla de ximples per allà amb unes motos totes rares, grosses, amb un manillar ample i fent unes coses que em van deixar de pedra. Resulta que eren el grup de Bultaco: [Oriol] Puig Boltó i tota una sèrie de gent que estava creant les primeres motos de trial, la Sherpa concretament. A partir d’aquí, vaig dir: “Ostres, això m’agrada.” Em vaig comprar una Bultaco Sherpa, la primera moto de trial que vaig tenir. Era una moto de 250 centímetres cúbics, quatre marxes... Jo la feia servir per anar a treballar, fins que un dia baixo de casa per agafar-la i no hi era. Me la van fotre. Al cap d’un parell de mesos em vaig comprar un model nou que ja portava cinc marxes, una Sherpa, també. Durant aquest temps vaig estar corrent els primers trials. Es feien trials al peu del Tibidabo, a la zona de Sarrià; després, cap al darrere del Tibidabo, a Campelles, i aquí a Gallifa precisament es va començar a fer algun trial. Llavors Montesa va voler entrar en el món del trial i anaven una mica més endarrerits. Feien algun prototip i hi havia en Pere Pi que destacava en aquell moment. En Pere Pi, a més de córrer, estava al departament de disseny de Montesa i van començar a dissenyar la moto. I va sortir la Cota 247. Aquell grup necessitava uns quants pilots que anessin amb la seva moto. Van contactar amb nosaltres, que érem tres o quatre que ja sortíem amb Bultaco Sherpa, i ens van proposar de passar a la Cota. Jo vaig entregar la meva Sherpa i ells em van passar una Cota 247.

Sí, sí. Fèiem trials, anàvem a competir.

Jo vaig començar amb les motos el 1967, quan em vaig comprar la primera Bultaco Sherpa. I amb la Montesa deuria ser al cap d’un any i mig o dos. Vam disfrutar molt perquè els caps de setmana que no hi havia competició anàvem a entrenar-nos amb en Pere Pi, en Joan Bordas, en Jordi Permanyer, en Jordi Ros... Anàvem a Sant Llorenç. Jo hi he pujat a dalt, a la mola, en moto. Es va fer un trial en què s’hi passava per dalt. Ara seria impossible perquè és parc natural. I entenc que ara no es pugui perquè les motos han d’anar per uns llocs acotats. Jo he pujat a dalt de Baqueira-Beret en moto. He estat a Núria en moto. Coses avui impensables.

En aquella època podríem dir que estava entre els quinze primers.

Hi ha una tradició. Actualment en Toni Bou guanya trials i és campió del món. És el pilot que més campionats del món té entre indoors i muntanya.

Vaig tenir una Cota 310 fins fa cinc o sis anys, però últimament només l’engegava. Físicament ja no hi podia sortir.

Han servit per ajudar el catalanisme, perquè la gent es faci càrrec del que és el nostre país, la nostra nació. També ha estat la punta de llança perquè després sortís l’Ara, Vilaweb com a digital... L’Avui va ser el primer. I ara, quan entro a El Punt Avui, el primer que faig és llegir l’article d’en Vall Clara. És fàcil de llegir i m’agrada.