La llum incòmoda

Diu el refra­nyer català que “per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de par­dal i per any nou un pas de bou”. En la gri­sor d’un ves­pre de novem­bre tris­toi, humit i pan­sit, a punt per velar-ho tot, que les tene­bres ente­ra­nyi­nin el cel, la savi­esa popu­lar ens fa alçar la copa de l’opti­misme recor­dant-nos que el dia es farà més llarg i que el sol es pondrà cada vegada més tard. No serà, però, fins a Reis, amb “un pas de vell” i per Sant Antoni, amb “un pas de dimoni”. Sem­pre gua­nya la llum. Ens ho han ense­nyat els Pas­to­rets. És una llum al·legòrica, és clar, perquè si mirem el mapa­mundi és d’una negror que fa fere­dat. L’enllu­me­nat de repre­sen­ta­ci­ons cris­ti­a­nes o de l’ima­gi­nari impor­tat, pen­jat en els car­rers de les ciu­tats, és el símbol de la festa del con­su­misme, no la festa de la llum; la de les espel­mes que llu­ei­xen al cap, en for­mes de coro­nes, les nenes i joves a Suècia, el dia de Santa Llúcia, per “pro­te­gir-se” de les nits llar­gues i els mals que s’hi ama­guen. Els llums que tant inco­mo­den irra­dien amb un blanc càlid con­cep­tes naïfs com un regal enllaçat o una cam­pana. Són llums que moles­ten perquè fan Nadal que no es pot desit­jar perquè ofèn i per això subs­tituïm estre­lles per bom­be­tes de colors viro­lats. Ves que algun dia algú no denunciï el caga­ner del pes­se­bre i el facin tapar o treure, ell que s’ha ama­gat entre la molsa sintètica i el riu pla­te­jat amb pin­tura ecològica perquè el paper d’alu­mini con­ta­mina com la pur­pu­rina que ja no cau de la bola de neu.